Joel

Els fets

"Per fi es va veure realitzat el somni daurat de tots els afeccionats del FC Barcelona, el club esportiu més representatiu de Catalunya: guanyar la Copa d'Europa de futbol. Aquest trofeig tan delejat es va aconseguir gràcies a un gol de l'holandès Ronald Koeman en la pròrroga, en picar una falta que no va poder atrapar el porter del Sampdoria. Milions de persones que havien paralitzat el país assegudes davant la televisió van esclatar en crits d'esperança i de joia. El somni va esdevenir realitat."

La Vanguardia, 21 de maig de 1992

Em dic Joel i el papa es diu Josep. M'ha regalat una pilota. M'ha explicat que és una pilota més petita que les de futbol de debò. El papa m'ha dit que així la puc agafar amb els meus braços i puc xutar-la sense entrebancar-me.

El papa porta el cabell llarg al cap, i curtet a la cara. Tant curt que quan em fa petons em punxa a la galta. Em punxa, però no em fa mal...

La mama es diu Esther i també em fa petons, però no punxa. La mama té el cabell més llarg. Li diu al papa que em faré mal amb la pilota. La mama sembla que canti quan parla.

Tota l'estona em fan riure. Diuen que avui ha de ser un dia molt feliç. Jo estic feliç.

El papa em diu que els colors de la pilota són els del Barça.

No sé què és Barça, però el papa diu que és un equip de futbol.

Que té molt a veure amb mi. Que és molt especial. Que "nosequé" de que el vaig empipar una nit de fa temps (m'explica rient). I que algun dia ho entendré...

La mama diu que m'està gravant en vídeo i el papa em diu a cau d'orella que digui unes paraules. Jo les dic:

- Avui és vint de maig de 1995, sóc en Joel i avui faig tres anys.

Tots dos riuen i em fan molts petons i el papa m'ha punxat a la galta, com sempre.

Després la mama i el papa diuen que felicitats, que per molts anys. La mama diu que encara falta una mica per l'hora que vaig néixer, que va ser a dos quarts d'onze del vespre, però que em felicita igualment. El papa diu que prou que recorda l'hora, ell i tots els culers del món, i torna a dir-me que algun dia ho entendré...

Em fan petons, regals, em fan riure, estan tot el dia per mi...

Els papes tenen raó: Avui és el dia més feliç de la meva vida.

* * *

Avui torna a ser un dia especial. Però no és el meu cumple. El meu cumple va ser el dimarts passat. I avui ja és dissabte. Em tremolen les cames. Estic assegut entre el papa i la mama. Però hi ha molta més gent... A mi em sembla que tremolo de fred, però el papa diu que es dels nervis. Té raó, estic nerviós. Fa olor a festa i tothom parla molt alt. La mama diu que és normal que estigui nerviós, que la primera vegada ens ha passat a tots.

Encara recordo a la mama despertant-me aquest dimarts. Dient-me a l'orella que m'aixequés, que havia d'anar al cole. També em deia gandul de la casa.

Fins que va callar de cop i em va dir:

- Ah! I per cert, felicitats!!

Llavors sí que em vaig aixecar, no me'n recordava que feia cinc anys...

Em vaig abraçar a la mama, i ja vaig sentir al papa cridant felicitats des de l'altra punta del passadís. Ens vam abraçar tots tres una bona estona. Després em van donar un regal. Jo vaig preguntar que què era. Era molt prim, com si haguessin embolicat un bitllet de mil pessetes. El papa em va donar una pista. Em va dir que ho desemboliques i que de moment només em deia que tenia els colors blaugrana.

Ho vaig desembolicar, però no sabia que era. Un paper del Barça?

Els papes van riure, i la mama em va dir que era una entrada pel Camp Nou pel dissabte. Que era pel partit contra el Depor.

Vaig fer un crit i em vaig tornar a abraçar a ells.

La setmana se m'ha fet llarguíssima, però per fi ja surten els jugadors al camp i sento com l'himne els acompanya. Jo també el canto. De fet, jo i tot l'estadi.

És emocionant.

Avui és un dia important – diuen a la ràdio – El Barça esta a només cinc punts del Madrid i una victòria a casa contra el Deportivo de la Coruña afegiria pressió a l'etern rival pel seu partit de demà al camp de l'Athletic.

Comença el partit. Els papes em van donant copets amb els colzes i em posen encara més nerviós. La tensió de la gent s'encomana i sembla que cantem una cançó entre tots els aficionats entonant ais i uis tots a una. Mitja part i zero a zero. La mitja part al camp del Barça fa olor a pipes ràncies i a entrepà de botifarra. Espero que guanyem. A la ràdio diuen que segurament que sí. Comença la segona part.

Als, encara no, vint minuts de la segona part es fa un canvi. Entra ni més ni menys que el meu ídol. Entra en Hristo Stoichkov. M'aixeco del seient i faig un crit. Sento que els papes riuen darrere meu. Però el partit s'està acabant i segueixen empatats. I just quan falta un minut per acabar, en Ronaldo aconsegueix l'un a zero provocant la bogeria del Camp Nou. D'un salt m'abraço als papes, i fins hi tot amb un senyor que no conec de res. Avui a tornat a ser el dia més feliç de la meva vida.

* * *

La senyoreta Rosa fa un soroll que em fa molta angúnia al escriure a la pissarra amb el guix. Cada cop que ho fa, me la imagino esgarrapant la pissarra amb les ungles. Uf! S'hem posen els pèls de punta. Mentre fa aquest soroll i com si pensés en veu alta, diu:

- Dilluns, vint de Maig de 2005.

M'agrada el cole. Cada dia aprenc coses noves amb la senyoreta Rosa. M'explica les coses d'una forma divertida. Si tinc problemes amb les mates, s'asseu al meu costat i repassem com el Barça va guanyar les lligues en l'últim partit tres temporades seguides, que si un punt per aquí que si tres per allà... Jo no ho recordo, però m'ho han explicat.

Si no entenc bé que és el subjecte i el predicat, s'inventa la frase "el Barça guanyarà la lliga" i després, vinga fer preguntes: Qui guanyarà la lliga? Subjecte. Què farà el Barça? Predicat...

La senyoreta Rosa sap que sóc del Barça. El que no sap és que avui és el meu cumple, i que avui tinc ganes que s'acabi la classe.

Ja sona el timbre!!

Tots sortim de la classe, i ja sento com em crida... el meu pare!!!

M'abraço a ell:

- Hola papa, què fas aquí? no treballes?

- Que vols que marxi? – diu ell rient.

- No, no, no!

- A tu que et sembla que faig? Doncs felicitar-te!!! – exclama mentre m'esprem entre els seus braços – Apa, anem que la mama ens espera a casa.

Al cotxe el papa posa la ràdio. A Rac 1 expliquen que el Barça només pensa en el seu partit contra el Villarreal del diumenge, però que tots el aficionats encara tenim la ment a la celebració de la setmana passada, donen xifres de la quantitat de gent que estàvem al carrer per celebrar amb els campions aquest títol:

- Mes d'un milió de persones... – diuen.

- Te n'adones? – Diu el meu pare mentre em dona dos copets al genoll – Més d'un milió de persones al carrer, i nosaltres també hi érem...

- Quan siguis gran, ho podràs explicar...

Després ens quedem callats escoltant la ràdio fins que arribem a casa.

La meva mare obre la porta i m'agafa d'una revolada i – Felicitats!!! – crida mentre m'abraça i em petoneja.

- Corre, corre, seu al sofà – em diu impacient

Jo deixo tots els "estris" del cole al mig del menjador i m'assec al sofà. Estic una miqueta nerviós i una miqueta intrigat...

La meva mare em pregunta si estic preparat. Jo dic que sí. El meu pare s'asseu al meu costat i em passa el braç sobre la meva esquena.

- Va, nena, apreta play – li diu a la mama.

Tot seguit la mama ve corrent i s'asseu al meu altre costat.

- Què és? – pregunto.

- És un nen – diu la mama rient.

- Però qui és?

Llavors sento aquella veu que surt del televisor:

- Avui es vint de maig de 1995, sóc en Joel i avui faig tres anys. – se sent.

No reconec de res a aquest nen amb aquesta veu de nas, però sí la frase que diu...

- Sóc jo!!

Els papes ara sí que riuen, i no només ells. Riu més gent, són els avis que han vingut a felicitar-me. Tots em fan petons, i regals, i la meva mare em diu que avui és un dia per estar feliç. I quanta raó que té.

El meu pare em dona un regal molt prim, com si haguessin embolicat un bitllet de vint euros, però aquest any no cal que el meu pare em doni cap pista. Ja sé que és. És una entrada pel Barça – Villarreal del diumenge que ve. El partit de la rebuda al Camp Nou als campions i a la copa de la lliga. I que per tant es converteix en el primer títol que visc amb us de raó.

- Moltes gràcies!!!

Torna a ser el dia mes feliç de la meva vida.

O de fet, la setmana mes feliç de la meva vida.

Cada any que passa fa que comprengui moltes coses que abans no entenia.

Perquè ara entenc què és el Barça. El Barça de l'alegria i dels desenganys, dels crits i els silencis, però sobretot es el Barça que m'ha ensenyat. Que m'ha ensenyat a lluitar per continuar endavant en els moments difícils, que m'ha ensenyat a relacionar-me, a escoltar, a emocionar-me i fins hi tot a contar. Però sobretot m'ha ensenyat a sentir...

Per això ara també entenc a què es referia el meu pare. I es que al mateix temps que Stoitxkov tocava la pilota, perquè la parés Bakero, la mare tenia la seva última contracció. I així, just al moment que Koeman rematava la pilota al fons de la xarxa de Pagliuca, naixia jo, un nen de dos quilos nou-cents de pes, de quaranta-sis centímetres, que els pares n'hi van dir Joel, i a qui els metges van diagnosticar ceguesa total irreversible.

Alhora que tots els barcelonistes sortien al carrer a celebrar la primera copa d'Europa del nostre equip, una llàgrima recorria la galta del meu pare.