I ara què?

Crec que és la pregunta que s'emporta la palma... El passat cap de setmana va superar fins i tot la pregunta estrella: "Hora vella o hora nova?". I és que als temps que ens ha tocat viure les coses passen molt de pressa i incomprensiblement molt a poc a poc. Tot alhora. És lògic, per tant, que ens fem la pregunta de "i ara què?" després de repúbliques proclamades (o no), cent cinquanta-cincs activats (o no) i estar convocats al carrer a defensar institucions (o no).

És per això que m'he preparat una guia per superar tot plegat i no morir en l'intent. És el meu post-procès particular. I el vull compartir amb vosaltres demanant abans disculpes a qui, esperonat pel títol, espera trobar el Sant Grial en les meves paraules.

Aquesta iniciativa d'auto-guia parteix, en primer lloc, de la filtració el 26 d'octubre de la intenció de Puigdemont de convocar eleccions (http://bit.ly/2zaIr9x). Un globus sonda que va provocar una allau d'ira i bilis per terra, mar i Twitter contra ell i el Govern de Catalunya. En aquell moment vaig recordar les tantes i tantes vegades que, apel·lant a la responsabilitat, el mateix President va demanar-nos confiança i fins i tot fe.

El segon punt per decidir-me a redactar la guia ha estat l'article d'Oriol Junqueras del 29 d'octubre al Punt Avui (http://bit.ly/2yXq3iy). En aquest article, entre altres coses, ens diu que "els propers dies haurem de prendre decisions i no sempre seran fàcils d'entendre." De nou confiança, de nou fe.

Per últim, el nostre President és, de nou, el detonant de la meva guia. En la seva roda de premsa des de Brussel·les d'ahir 31 d'octubre (http://bit.ly/2A6EwZN) va parlar de com va decidir prioritzar la seguretat en detriment del temps cap a l'objectiu final.

Per tant, entre tanta informació, tantes teories, tants estira-i-arronsa, aquí teniu els passos que he decidit seguir d'avui fins a la república (o la decepció):

1. Saber què vull (independència).
2. Saber quin és el meu lloc en la cursa cap a l'objectiu (peó, carrer, “tumulto”).
3. Decidir en qui diposito la meva confiança (partits polítics que treballen per la independència de Catalunya, junts o per separat).
4. Llegir, escoltar, observar… estar informat, sí, però sense saturar-me i comprovant sempre les fonts. I a poder ser, restar minuts de tertúlies i teories de la conspiració en favor d'informació pura i dura.
5. Retrobar-me amb la sensació que els qui capitanegen aquest viatge ho tenen tot previst. Ja que jo no puc incidir en les direccions a prendre, necessito pensar que ells van un pas per endavant.
6. Confiar. Ser conscient que moltes vegades no ens podran explicar els passos que segueixen per no mostrar les cartes a qui les vol trencar. Confiar.
7. Ser crític, qüestionar-me els moviments, opinar… sempre. Però no defallir en qui he dipositat la meva confiança.
8. Estic de reten. Sí, a l'espera. Si diuen desobeir, doncs desobeir. Si ens demanen votar en unes eleccions “autonòmiques”, jo a votar en unes eleccions ”autonòmiques”.

I això és tot.

Sento la decepció dels qui heu arribat fins aquí. No aporto fórmules màgiques i sóc conscient de l'obvietat de cadascun dels punts, però ja he dit que era la meva guia. I a mi em serveix.

Va, que mai hi hem estat tan a prop...