Què li explico a ma filla?

Quan se senti violentada per homes. Quan actuïn vers ella amb actitud barroera, lasciva, desagradable… Quan abusin de la seva confiança. Quan s'escudin rere el seu vestit per concloure que provoca. Quan aprofitin una nit de festa i alcohol per magrejar-la. Quan li facin xantatge amb qualsevol comentari, fotografia o vídeo seu. Quan la forcin a enrotllar-se per semblar més gran del que cal. Quan la violin.

Què li explico a ma filla?

Va de llistes electorals...

Difícil, se'm fa difícil. Un cop descoberts els plans "legals" del PP, PSOE i C's i el seu nivell de repressió sense avergonyir-se, sense remordiments. Se'm fa difícil jutjar la direcció (les direccions) que pren l'independentisme de cara a les eleccions de desembre. I se'm fa difícil perquè no seria just. No és just normalitzar una situació anormal. Presoners polítics, president i consellers a l'exili després de repressió policial a la població i utilitzar manifestacions absolutament pacífiques com a argument per justificar delictes que haurien d'implicar violència. No és normal, mai hauríem de permetre que ens sembli normal.

Aquesta prèvia em sembla imprescindible abans de parlar del que us vull parlar: les llistes electorals.

He llegit autèntiques bajanades de pseudo-hooligans per les xarxes socials titllant de traïdors a qui no secunden una llista única de cara a les eleccions del desembre. No penso criticar al PDeCAT ni ERC, ni als seus simpatitzants. Només recordar que llista única és (o hauria de ser) compartir objectius, no fotografies. És possible (i per segons qui, preferible) compartir objectius i no partit polític. Valguin com a exemples a la CUP en el sector independentista o al PSC/PSOE en el dels patriotes del 155.

Dit això, obro un petit parèntesi a la informació pura. Tot seguit teniu els resultats de les dues últimes eleccions autonòmiques:

Les eleccions autonòmiques es conten en escons, i tot i que (només) mantenen el nombre de vots (14331 vots menys, de fet) tot i l'increment en la participació (7.19% més), la suma de CiU i ERC passen de 71 escons a 62 com a Junts pel Sí. Pel camí es van perdre 9 escons... i quins escons! La majoria parlamentària està marcada als 68! Si no arriba a ser per la pujada de 3 a 10 escons de la CUP, la majoria independentista al parlament s'hauria esfumat.

Podeu treure les conclusions que cregueu oportunes, fins i tot poc negatives, però difícilment positives a l'hora de defensar la llista de Junts pel Sí com a una bona estratègia política. És una obvietat que anant per separat els independentistes aglutinem més suports.

Arribats a aquest punt, ja m'estareu etiquetant com a no partidari a la llista única... i probablement ho estareu encertant. I veient els resultats anteriors, les llistes separades no haurien de semblar una idea sense cap ni peus a ningú (a no ser que hi hagi la sospita de davallada d'un d'ells i aquests pensin només en clau de partit).

Ara bé, hi ha un condicionant en el meu punt de vista, i és aquí on volia arribar:

Després d'unes eleccions al Parlament de Catalunya, com tots sabeu, és el Parlament qui escull al President de la Generalitat entre els candidats que proposen cadascun dels partits que han obtingut representació. I és en aquest punt on penso que els partits independentistes haurien de fer valer els punts en comú per fer President a Carles Puigdemont. Independentment dels resultats obtinguts. La raó és molt senzilla (a parer meu): qualsevol altre President ho seria gràcies al cop d'estat del 155.

A veure què fan… jo triar. Triar i votar. Votar independència. Com sempre he fet.

I ara què?

Crec que és la pregunta que s'emporta la palma... El passat cap de setmana va superar fins i tot la pregunta estrella: "Hora vella o hora nova?". I és que als temps que ens ha tocat viure les coses passen molt de pressa i incomprensiblement molt a poc a poc. Tot alhora. És lògic, per tant, que ens fem la pregunta de "i ara què?" després de repúbliques proclamades (o no), cent cinquanta-cincs activats (o no) i estar convocats al carrer a defensar institucions (o no).

És per això que m'he preparat una guia per superar tot plegat i no morir en l'intent. És el meu post-procès particular. I el vull compartir amb vosaltres demanant abans disculpes a qui, esperonat pel títol, espera trobar el Sant Grial en les meves paraules.

Aquesta iniciativa d'auto-guia parteix, en primer lloc, de la filtració el 26 d'octubre de la intenció de Puigdemont de convocar eleccions (http://bit.ly/2zaIr9x). Un globus sonda que va provocar una allau d'ira i bilis per terra, mar i Twitter contra ell i el Govern de Catalunya. En aquell moment vaig recordar les tantes i tantes vegades que, apel·lant a la responsabilitat, el mateix President va demanar-nos confiança i fins i tot fe.

El segon punt per decidir-me a redactar la guia ha estat l'article d'Oriol Junqueras del 29 d'octubre al Punt Avui (http://bit.ly/2yXq3iy). En aquest article, entre altres coses, ens diu que "els propers dies haurem de prendre decisions i no sempre seran fàcils d'entendre." De nou confiança, de nou fe.

Per últim, el nostre President és, de nou, el detonant de la meva guia. En la seva roda de premsa des de Brussel·les d'ahir 31 d'octubre (http://bit.ly/2A6EwZN) va parlar de com va decidir prioritzar la seguretat en detriment del temps cap a l'objectiu final.

Per tant, entre tanta informació, tantes teories, tants estira-i-arronsa, aquí teniu els passos que he decidit seguir d'avui fins a la república (o la decepció):

1. Saber què vull (independència).
2. Saber quin és el meu lloc en la cursa cap a l'objectiu (peó, carrer, “tumulto”).
3. Decidir en qui diposito la meva confiança (partits polítics que treballen per la independència de Catalunya, junts o per separat).
4. Llegir, escoltar, observar… estar informat, sí, però sense saturar-me i comprovant sempre les fonts. I a poder ser, restar minuts de tertúlies i teories de la conspiració en favor d'informació pura i dura.
5. Retrobar-me amb la sensació que els qui capitanegen aquest viatge ho tenen tot previst. Ja que jo no puc incidir en les direccions a prendre, necessito pensar que ells van un pas per endavant.
6. Confiar. Ser conscient que moltes vegades no ens podran explicar els passos que segueixen per no mostrar les cartes a qui les vol trencar. Confiar.
7. Ser crític, qüestionar-me els moviments, opinar… sempre. Però no defallir en qui he dipositat la meva confiança.
8. Estic de reten. Sí, a l'espera. Si diuen desobeir, doncs desobeir. Si ens demanen votar en unes eleccions “autonòmiques”, jo a votar en unes eleccions ”autonòmiques”.

I això és tot.

Sento la decepció dels qui heu arribat fins aquí. No aporto fórmules màgiques i sóc conscient de l'obvietat de cadascun dels punts, però ja he dit que era la meva guia. I a mi em serveix.

Va, que mai hi hem estat tan a prop...

Espero que sabreu perdonar-me

No sabia ben bé on explicar-me: escriure un article, gravar un vídeo, un àudio (ara molt de moda pel Whatsapp)...

Tampoc sabia com fer-ho. Vull dir, com fer-ho per no molestar a ningú. Perquè ningú interpreti o llegeixi entre línies que el que expresso són crítiques o dards enverinats a cap amerenc o amerenca ni a cap partit polític municipal.

Al final he decidit escriure un article i, coneixent com funciona el boca orella i les opinions subterrànies, espero que sabreu perdonar-me.

Ja fa un temps que tenim visites de periodistes al nostre poble. Amer s'ha convertit en un lloc on gratar en el passat del President de la Generalitat tot aprofitant la gràcia que ens fa sortir als mitjans. No penso convertir a la víctima en culpable, és per això que començaré denunciant el periodisme i periodistes que abusen de la confiança per extreure declaracions d'anècdotes, que després convertiran en notícia, per acabar encapçalant l'article en forma de titular. Això no és periodisme. Almenys no de qualitat. És carnassa, res més.

Dit això, hauríem de començar a ser conscients de la realitat mediàtica actual del poble d'Amer... Amer no està de moda, ni despertem interès als periodistes mundials, europeus, espanyols ni catalans. Tot i que des d'alguna regidoria de l'ajuntament d'Amer s'ha venut com "promoció turística" de la nostra vila, cal conscienciar-se de la realitat: qui desperta aquest interès és Carles Puigdemont (per raons òbvies).

Qui ve a parlar amb els vilatans busca lloar o desprestigiar al President aprofitant el nostre afany de protagonisme. Així, poder publicar aquell riure grotesc a mitja entrevista o aquell pit inflat dient que érem molt amics a l'institut o qualsevol anècdota (sempre de fa lustres) que demostri la nostra proximitat amb en Carles Puigdemont.

Tot això em porta a una pregunta: Què fan o què diuen els qui realment coneixen en Carles en l'actualitat, qui l'estimen (amics propers actuals, família...)? La resposta és ben simple: res. I per poc que hi pensem, veurem que és la millor opció.

Vull acabar amb una última pregunta a fer-nos cadascú a si mateix: Si els periodistes volguessin fer un treball professional, acurat, rigorós... trucarien a la porta del seu actual entorn o a la meva? Si et respons la primera opció, pensem el mateix.

Ara en diuen NO VOTAR

És una opció. Una opció que sempre ha existit, sempre. Ara en diuen no votar. No em passa per alt que aquesta opció en altres eleccions de diferents àmbits i objectius es menciona emprant el mot "abstenció". I és que abstenció denota desacord, sí, però desacord en les alternatives a votar, no a permetre votar. Abstenció significa també cansament, apatia, desinterès... És per tot això que l'abstenció no hauria de ser imputable a favor de cap de les alternatives que es disposen en unes eleccions, ans al contrari: l'abstenció castiga a totes les opcions. Potser per això han provocat la mutació de l'"abstenció" a "no votar"?

Així doncs, què significa no votar? No votar és i serà sempre no prendre partit, no mullar-se, no participar, no definir-se, no opinar... Si no votes, qualsevol podrà (i voldran) apropiar-se del teu "no vot", qualsevol.

Però què significa no votar en aquest referèndum de l'1 d'Octubre? Lluny del que pretenen fer-nos creure, no votar et situa. I estem d'acord a on et situa. Al costat de qui amenaça a Catalunya i als catalans. Al costat de qui es carrega sistemes sanitaris. Al costat de qui obstaculitza la feina de la policia catalana per ser catalana. Et situa al costat dels qui amenacen a més de 700 alcaldes de Catalunya. Al costat de qui no permet que al parlament es pugui parlar de tot. En resum, no votar et situa al costat de qui pretén parar el que ja és imparable per terra, mar i tribunal constitucional.

Si ets votant del sí, segurament estarem molt d'acord.

Si ets dels que aproven la prohibició del referèndum i a més, no ets o no et sents català i creus justificat l'assetjament a què s'està sotmetent al poble de Catalunya, la teva posició també et situa. Et situa entre els qui permeten que es retallin les llibertats de qui no pensa com ells. I demà l'objectiu d'aquest assetjament podries ser tu o la teva comunitat o els teus amics. Els hi estàs deixant la porta oberta.

Ara en diuen no votar, i demà?

Joel

Els fets

"Per fi es va veure realitzat el somni daurat de tots els afeccionats del FC Barcelona, el club esportiu més representatiu de Catalunya: guanyar la Copa d'Europa de futbol. Aquest trofeig tan delejat es va aconseguir gràcies a un gol de l'holandès Ronald Koeman en la pròrroga, en picar una falta que no va poder atrapar el porter del Sampdoria. Milions de persones que havien paralitzat el país assegudes davant la televisió van esclatar en crits d'esperança i de joia. El somni va esdevenir realitat."

La Vanguardia, 21 de maig de 1992

L'ajuntament a dit NO!

Avui a l'ajuntament no m'han deixat enregistrar el ple. Volia fer-ho per penjar-ho demà a Vila d'Amer per, així, tothom pogués veure i escoltar un ple extraordinari de l'ajuntament d'Amer.

Primer tot bé. Per l'alcalde cap problema, per alguns regidors de CiU tampoc, alguns d'ERC en la mateixa línea... Per tant preparo tot plegat per gravar-ho.

Just un minut abans del ple, em criden a part i la secretària em comenta que no puc fer-ho, i,

Interpretant els silencis

Ja fa un temps que volia escriure sobre el silenci.


S'han dit moltes coses sobre el silenci: "qui calla atorga" , "no parlis, a no ser que puguis millorar el silenci", "l'home és esclau de les seves paraules i amo dels seus silencis" i un llarg etcètera.

N'hi han amb les que estic en desacord:
     "A vegades també el silenci és una opinió." Anònim.

I les que em semblen totalment encertades:

     "A vegades el silenci és la pitjor mentida." Miguel de Unamuno.

Podeu imaginar-ho?

El passat dia 4 de Març, la web helpcatalonia.org va publicar un article meu anomenat "Can you imagine?".

Aquest article està escrit en anglès i com que, evidentment, l'original està escrit en català, el reprodueixo a continuació per qui estigui interessat en llegir-lo:

Us voldria fer un regal si us deixeu

Bàsicament el títol ho diu tot.

El regal del que parlo es un conte del Barça que vaig escriure fa un temps. El vaig fer amb el propòsit d'emocionar. Sobretot tingueu en compte que no m'hi dedico jo a escriure i per tant sigueu tant crítics com a mi m'agrada, alhora que comprensius.